Ànimes que vagueu
Com a foscos secrets,
Tenebroses sense saber-ho,
On aneu?
Què cerqueu en un món
Que vos està prohibit?
El vostre dolor causa espant
A aquell que nia en el meu,
En preguntar-se, sense saber,
Què serà del seu ser,
quan traspasse els límits
Que li imposa la Fetillera,
Perquè només un encant és
La vida que gaudim.
Només delit és,
amb ones de sofriment.
D'aquesta existència,
Només una cosa és veritat:
Que la dama amb la seua dalla
No deixarà d'arribar.
Els que viuen en el dolor,
L'enyoren com a salvadora.
Desitgen que la Dalla
Arrossegue els seus records,
Els seus moments de felicitat impossible.
Però, ai, els feliços i discrets
Desitgen que duren sempre
Aqueixos brillants moments.
Però la Dalla és capritxosa
I sempre s’emporta
A aquell que desitja perviure
Fins a l'últim alè.
