A Ximo
Quan s'acabava l'estiu
es va apagar la lluïsor dels teus ulls,
el mar blavós de la teua mirada
que sols els somnis em permeten gaudir.
Perquè ara sols pertanys al món oníric,
sols així puc reviure't plenament.
Recorde el goig de la teua presència,
que em permet oblidar els penya-segats
a què ens aboca l'existència,
que ja no viurem plegats.
Retornares als orígens,
a la terra de qui naixem tots.
La nostra mare, la matèria
de què som tots creats.
Ja no ets ací, ben cert és.
Mai més no contemplaré la blavor
indiferent dels teus ulls bells.
No ets ací materialment,
però sempre hi romandrà la noblesa
del teu esperit vertader
